Debugar és llançar-se de cap a la merda, nedar entre línies de codi podrit mentre tot al teu voltant crema. No hi ha llums que et guiïn, només pantalles parpellejant com un maleït bar de mala mort al mig del no-res, i allà estàs tu, caçant aquell maleït bug que t’agafa pel coll. Les entranyes del codi es retorcen, cruixen, i t’adones que res del que vas escriure ja té sentit. És com un riff de Velvet Underground, brut, distorsionat, però segueixes colpejant aquestes tecles, intentant posar un maleït ordre en el caos. T’estàs ofegant en bucles infinits, promeses trencades, errors explotant-te a la cara com si el codi se’n fotés de tu. Però no et rendeixes, perquè això és guerra, supervivència.
Aquí no hi ha bellesa, només un camp de batalla on les variables mal col·locades són mines a punt d’esclatar. Cada cop que creus que ho has aconseguit, el codi et torna una bufetada, com dient: “No tan ràpid, imbècil.” I allà estàs, un guerrer de l’ombra, amb només el teu cervell fregit i unes poques línies de codi retorçant-se com serps. Cada bug és un cop de puny a l’estómac, un recordatori que mai tens el control total, però segueixes endavant. Perquè si hi ha alguna cosa que t’ensenya debugar, és que has de continuar movent-te, fins i tot quan tot s’està anant a la merda.
I quan finalment l’atrapes, quan aquest bug desapareix com per art de màgia, no hi ha aplaudiments, ni ball de la victòria. Només buit. Un silenci que colpeja més fort que l’error mateix. Com el silenci després d’un concert de Velvet, quan les teves orelles bramen i intentes entendre què coi acaba de passar. Sí, has domat el caos, però saps que aquesta pau no durarà gaire. Sempre hi ha més merda esperant a l’altre costat del monitor, més caos, més soroll. Però en aquest breu moment de silenci, en aquesta maleïda calma després de la tempesta, saps que has sobreviscut a la maleïda dansa del debugar. I amb això n’hi ha prou.
